Escrit el 10 des, 2009

Guia per seguir la cimera del clima (cat)

1. Encara que no vulguis, visquis on visquis, d’una o altra manera això t’afectarà.

2. El canvi climàtic és un fet diguin el que diguin  els negacionistes i els escèptics. A la reunió de Copenhague anomenada Conferència núm. 15 de les parts (COP15) ja no es dubta de les conclusions de l’IPCC, el panell internacional d’experts que porta dècades estudiant el tema, a pesar de les dificultats en la comunicació al gran públic.

3. El protocol de Kyoto no ha sigut signat , ni ratificat, ni complert per  molts països però ha servit per demostrar que, si hi ha voluntat, es pot rebaixar  l’emissió de gasos amb efecte hivernacle.

zapatero

4. Hi ha preocupació pel fracàs de la cimera de Copenhague però serà un èxit si s’aconsegueix arribar a un acord internacional durant el 2010.

5. La pressió mediàtica i ciutadana està arribant a la massa crítica necessària per forçar als governs a ser contundents. En són exemples l’editorial conjunt de 56 diaris i les mobilitzacions per Internet i a la pròpia ciutat danesa.

6. Estats Units (responsable del 40% de les emissions del planeta) no pot comprometre’s ara perquè, segons les lleis nord-americanes, el president no pot decidir en nom de tot el país assumptes internacionals d’aquest nivell. El tema està bloquejat al Senat i per això Obama no firmarà res de moment. No vol que li passi com a Clinton que va signar el protocol de Kyoto però el seu país no el va ratificar. El govern d’Estats Units té plans alternatius per si el Senat finalment ho rebutja ja que la sanitat pública i la sostenibilitat són els eixos de la seva política.

7. La reunió preparatòria de Barcelona va encendre totes les alarmes per la postura enrocada dels països emergents i en vies de desenvolupament. Obama no pot firmar però sí ajudar, pactant accions bilaterals amb països la posició dels quals és clau a Copenhague. Així, va viatjar a la Xina i va demanar al primer ministre indi que acudís a Washington.

8. A Copenhague es discuteix el paradigma de la globalització. Uns pocs països que porten 200 anys contaminant i que tenen una gran qualitat de vida lideren un canvi cap a tecnologies netes (gairebé tots) o economies sostenibles (molts menys).  Els països més pobres reclamen el dret a créixer econòmicament encara que sigui contaminant. Estan disposats a fer –ho de forma neta si els rics paguen la diferència. Aquests fons han de sumar-se als que ja es reben pel desenvolupament, no val fer trampes dient que uns compensen als altres.

9. Els que estan disposats a pagar són principalment Estats Units, Europa (27 països), Japó, Canadà, Austràlia  i Nova Zelanda, en el que consideren una mena de pla Marshall amb inversions d’entre el 1-2 % del seu PIB que, al final, han de beneficiar al sistema econòmic mundial. Evidentment alguns d’aquests països també tenen interessos en vendre tecnologies de generació d’energia neta i els mercats financers del carboni poden, a més, ser un negoci per a les seves empreses . Tot ajuda, a més de la pressió d’una part de la ciutadania.

10. Amb tot, el millor que es pot esperar de Copenhague és que es posin les bases per a un compromís mundial, que tindrà lloc, si és que es produeix,  al 2010, quan Obama hagi aplicat el seu pla. Algunes posicions ja són conegudes: Europa (responsable només del 11% de les emissions del planeta) es compromet a reduir un 20% en el 2020 respecte al 1990, però si hi ha acord podria arribar al 30%. Rússia i Japó també signaran reduir un 25% si hi ha acord.  Els països emergents com Xina i Índia vinculen la reducció al creixement i parlen d’un 40% i un 20% menys  respecte al 2005, respectivament, per cada unitat de PIB guanyada. Aquests països al·leguen que emeten molt CO2 també perquè els consumidors dels països rics els ho demanen en fabricar tot tipus de productes. Els més desfavorits, sobretot africans i sud-americans estan disposats a signar acords en funció dels diners que es posin sobre la taula. Brasil vol compensacions per mantenir l’Amazones i Estats Units retallarà les seves emissions en un 17% -si tot va bé- respecte al 2005, el que significa només un 4% respecte al 1990 però vistes les dificultats i al gran retrocés de l’època Bush això ja seria molt.

11. Així les coses, potser aquest sigui el major problema global al que s’enfronta la humanitat des del neolític en un moment en el que hi ha tecnologies globals de comunicació, i potser per això, també la major consciència global de la història. La nostra economia i la nostra forma de vida es veuran afectades en una o altra forma.  Però si l’acord de Copenhague fracassa, com anuncia Greenpeace, el cost serà molt major. Perquè mitigar el canvi climàtic –encara que sigui car- sempre serà molt més barat que adaptar-nos a les seves conseqüències, segons l’informe Stern.

12. Consideracions econòmiques a banda, la concentració de diòxid de carboni a la atmosfera està arribant a les 400 parts per milió, una concentració mai vista en els 700.000 anys anteriors a la revolució industrial.  El planeta alberga avui més persones vives que totes les que han mort des de que va aparèixer l’homo sapiens.  Així que, com va dir Àngel Gabilondo a l’expo de Saragossa, ens toca, ens agradi o no, assumir una responsabilitat amb la nostra espècie: pels que se n’han anat i pels que encara no han arribat.

* Informació elaborada a partir de les ponències i els debats de les jornades en les que he participat en nom de l’ACCC, principalment “Propostes per a després de Kyoto” de l’Obra Social de Caixa Catalunya i “Camí a Copenhaguen (COP15): com informar amb rigor del tema climàtic?” organitzada conjuntament amb l’entitat Ecoserveis.

3 Comentaris

  • Ferran P. Vilar escrigué:

    Ben d’acord, Cristina. El repte és monumental, necessita que tothom aparquem diferències i ens centrem en el que ens és comú. L’instint de conservació de l’espècie és, com sabem, potser el més intens de tots.

    Per a activar-lo cal que tothom s’adoni que el que passa és ben cert, en conegui la gravetat i cadascú en pugui fer la seva pròpia avaluació. Alguns es desmarcaran i caldrà identificar-los, pero confio en que la suma de la majoria de les intel·ligències, orientades a un objectiu compartit, podran, primer, evitar el pitjor i, després, aprendre bé la lliçó.

  • dani escrigué:

    Una fantàstic resum,
    gràcies Cristina.

    Crec que un tema pendent, dels més importants, es conscienciar a la gent, cada vegada és més patent que el gran públic no està considerant això com una gran problema (i oportunitat)

  • Jordi Graells escrigué:

    M’afegeixo al clam també, Cris. És molt necessari centrar-nos en aquest grandíssim problema!!!