Escrit el 21 set, 2011

A propòsit de la comunicació científica (cat)

Em sumo a les felicitacions a l’Observatori de la Comunicació Científica de la Universitat Pompeu Fabra per l’organització del primer Campus Gutenberg dedicat a la comunicació i la cultura científica. S’agraeix que estigués plantejat en un format més àgil que el dels congressos, amb taules rodones però també amb tallers, microdiàlegs que varem coordinar des de l’ Associació Catalana de Comunicació Científica (ACC), i fins i tot humor en el Pecha Kucha conduït pels directors del programa “Pa ciencia, la nostra“. S’agraeix també que s’hagin abordat els temes de sempre de la comunicació i la divulgació de la ciència però amb més imaginació i actualització del que és habitual. Potser el més destacat del Campus ha estat, precisament, posar de manifest els canvis en el què i el com de la comunicació de la ciència…

 

Des dels temps de la meva tesina (1997) s’ha establert que la ciència pot estar en tres plànols diferents en funció del que li aporta a la gent:

A) La ciència com alta cultura, la que respon a les grans preguntes de la humanitat: l’origen de l’univers, l’origen de la vida, la natura i la humanitat i tots els temes relacionats como, per exemple, l’estructura dels gens,  la composició de l’àtom o el comportament dels animals.

B) La ciència pràctica, la que és útil per funcionar a la nostra vida quotidiana, que és diferent segons el context social o cultural: con funcionen les vacunes, quins aliments són tòxics, etc. Sol estar vinculada a la salut encara que molts temes ambientals i d l’ús de la tecnologia també es poden classificar en aquest apartat.

C) La ciència social o ciutadana, la que fa un balanç entre el cost i  el benefici de cada  investigació, s’ocupa de com i per a què es finança la recerca i quins són els seus resultats en termes de qualitat de vida, benestar o desenvolupament econòmic.

La comunicació de la ciència A és divulgació o pensament, la B és informació o formació, mentre que la C genera sobretot debat i interpretació. Els tres plànols poden, a més, materialitzar-se per la via directa o indirecta. Directa quan la comunicació de la ciència és explícita (exemple: les obres d’ Stephen Hawking ) o indirecta, quan és en aparença un element secundari (posem per cas la sèrie de televisió CSI en la que la ciència s’usa per resoldre crims).

Tradicionalment, la ciència com alta cultura la trobem als museus i les exposicions, a més de les conferències i llibres dels propis científics o en espais especialitzats dels mitjans; la ciència pràctica sempre s’ ha distribuït per múltiples canals, des de les etiquetes dels productes, a la comunicació metge-pacient; mentre que la ciència ciutadana era una anàlisi gairebé exclusiva dels periodistes i per això, molt més escassa perquè requeia -fins ara- quasi únicament en la responsabilitat dels mitjans.

Segons varem apreciar fa uns dies en el Campus Gutenberg, avui la comunicació de la ciència la trobem en gairebé tots els canals i en tots els formats gràcies a la revolució digital i als canvis en l’ecosistema mediàtic. Els científics/ques, els i les periodistes, les institucions i la ciutadania han guanyat protagonisme com emissors en qualsevol dels tres plànols. El resultat és que es fa més èmfasi en la ciència ciutadana, ja sigui en blogs, llibres o centres de ciència, mentre que la ciència pràctica es crea i es transforma a l’interior de les comunitats que la necessiten, alhora que la ciència com alta cultura ja no és un patrimoni exclusiu de les institucions i de la saviesa oficials.

La via indirecta triomfa perquè els formats híbrids no arriben només al públic interessat sinó a molts més, tenint en compte, com va dir Juan Varela, que el públic ja no existeix como a massa homogènia que rep i compra missatges. Excepte per al futbol i els bestsellers, la resta de productes es distribueixen en una llarga cua de petites audiències que sumades són més importants que la d’aquests (ara pocs) productes de masses.  Les solucions per a la crisis del periodisme científic són, doncs, les mateixes que per al periodisme en general: trobar un model de negoci digital per als mitjans, que agregui a aquests públics per atraure anunciants, al mateix temps que es desenvolupen productes i serveis especialitzats per a audiències segmentades.  @periodistas21, ho va expressar així a través de l’ etiqueta del Campus a twitter , un canal en el que va ser TT (Trending topic) a Espanya durant uns minuts.

El futur de la creació de continguts passa, a més, per pensar més en la via indirecta, como defensava Carlos Elías que prepara una novel·la de la seva tesis; juntament amb la millora de la qualitat dels productes per diferenciar-los. En aquest sentit, @janquim va presentar en el microdiàleg que jo moderava un índex per mesurar la qualitat dels mitjans digitals, en un debat amb els assistents i amb el professor Lluís Codina.

Una altra tendència és capacitar als ciutadans per a que siguin actius en l’univers mediàtic, generant una espècie de 5è poder ciutadà, tal com proposa Dan Gillmor amb  el seu projecte Mediactive. El taller de dades obertes que vaig coordinar al Campus i que va impartir Javier Rodríguez és una mostra de les tecnologies que permeten tractar dades existents o elaborar-les a partir de fonts públiques. Altres tallers com el de Cristina Aced sobre Storify, el d’Heber Longás d’infografia o el de Pilar Perla i Elena Sanz sobre relats multiformat, a més del projecte d’ Irene Lapuente de creació de vídeos ciutadans Science of the City, són també exemples d’eines de comunicació científica disponibles per a la ciutadania i els professionals.

Cal insistir en la descentralització de la comunicació que es va iniciar amb les Unitats de Cultura Científica (UCC) als grups d’investigació i que, ara, s’està aplicant a les estratègies de comunicació social de les organitzacions. Més que un sol Comunity manager centralitzat  al departament de comunicació, es necessiten elements actius en totes les àrees, que multipliquin exponencialment l’estratègia global per la via indirecta. Als mitjans que ho entenguin així, cada periodista és una marca a la xarxa, activa a través de  twitter i altres plataformes, de les quals en traurà rendiment professional en la mesura que alimenti una comunitat 2.0 amb les seves audiències i les seves fonts. A les empreses, el mateix: cada persona pot ser un agent de la innovació i la comunicació estratègica si se li proporcionen objectius, incentius i eines (estic preparant una entrada específica sobre com abordar aquesta estratègia).

Altres reflexions a propòsit del Campus Gutenberg 2011

Mercè Piqueras sobre llibres de comunicació científica

Resum de Ruben Permuy per a la Associació Catalana de Comunicació Científica (ACCC)

Resum d’Óscar Menéndez per a la Asociación Española de Comunicación Científica (AECC)

Seguiment a twitter: #cGutenberg

 

3 Comentaris

  • Lectora corrent escrigué:

    ;olt bona anàlisi de la comunicació científica actual. Per cert, on inclouries la ciència com a diversió?: jocs matemàtics, còmics sobre temes de ciència, alguns programes en clau d’humor (el mateix paciència la nostra o els shows de Dani Jiménez o Laura Lapuente.

  • Cristina Ribas escrigué:

    Gràcies Mercè! són en realitat vies indirectes, com la ficció, perquè el principal objectiu és la diversió i el contingut que transmeten pot ser diferent en cada cas: a) alta cultura b) ciència pràctica o c) ciència ciutadana. Hi ha exemples de tots tres tipus: les matemàtiques poden mostrar-se com una abstracció cultural o molt últils per a la vida quotidiana, i hi ha jocs sobre el canvi climàtic que expliquen les conseqüències a partir de les polítiques de cada país. A vegades però, l’objectiu dels experiments és tan sols mostrar com treballen els investigadors i fomentar un clima favorable a l’activitat científica difonent el que en diriem cultura científica.

  • Ramon Sangüesa escrigué:

    Interessant resum que resumeix el punt de vista des dels professionals de la comunicació.

    Em pregunto per d’altres vies i estratègies de fer arribar al públic i facilitar que faci accions d’apropriació del nucli de la cultura científica.

    Quan llegia “ciència ciutadana” pensava que estaves fent referència a altra cosa, que incorpora el ciutadà més enllà de la discussió del “balanç de costos” i una actitud més d’aprenentatge conjunt.

    Per exemple:

    - això (més proper a la comunitat de periodistes/comunicadors): http://www.youtube.com/watch?v=auIjYM-Pw-w
    - això altre: http://en.wikipedia.org/wiki/Citizen_science
    - això: http://medialab-prado.es/article/taller-seminario_interactivos10_ciencia_de_barrio

    i moltes altres vies.

    La pregunta és quin pefil cal per portar això endavant i si es tracta d’un/una comunicador/a com tenim ara o es tracta d’altra cosa.