• Crec que cal felicitar als organitzadors per la qualitat de les taules, amb bons i bones ponents i bons temes. Pel que fa al format, constato una vegada més l’èxit de la combinació vídeo en streaming + twitter (si ho segueixes per Internet) i taula amb twitter projectat a la sala sense presentacions (si ho segueixes in situ). El tema no resol però, és com aconseguir no refredar el debat entre edició i edició, tal com diu Gemma Urgell, que també reclama ampliar-lo més enllà dels interessats i convençuts.
• En la taula de Cultura (moderada per Toni Ibañez i així resumida per Ricard Espelt), on hi havia representants de LletraA, del Museu Picasso i del CCCB,  es va dir que l’autèntic repte de les eines 2.0 és utilitzar-les per aconseguir implicar els ciutadans en el procés de creació dels productes culturals. Això és precisament el que està assajant el Citilab de Cornellà mitjançant un experiment promogut per Ramon Sangüesa, que també tenia una intervenció a la taula de Xarxes Socials, encara que finalment no va poder assistir per malaltia. Potser amb una plataforma de debat prèvia haguéssim comprovat aquesta inquietud comuna i n’haguéssim tret profit de la interacció.
• Aquest possible debat previ o preparatori també hagués evitat discutir algunes qüestions en teoria superades  -com la de si els bloguistes que fan de periodistes han de ser o no periodistes-, ja que el temps de participació presencial és molt preuat, i més valdria dedicar-lo als temes on el diàleg entre taula i públic pot ser més ric i aportar idees noves. Per exemple, ens varem quedar sense aprofundir sobre com es poden finançar els mitjans digitals que van descriure Nacho Escolar, Pau Llop i Janquim a la taula de Periodisme.
• Una tercera connexió que podríem haver fet entre aquesta taula i la de Xarxes Socials -insisteixo: si tinguéssim una plataforma per discutir abans de la posta de llarg a les jornades-, és que cercar públics interessats en determinats temes és crucial per als que venen publicitat (en diuen segmentar) com per als mitjans (en diuen periodisme especialitzat) i que les experiències i d’uns i altres, posades en comú malgrat estar en taules diferents, potser ens ajudarien a entendre quins poden ser els models de negoci de la informació a Internet.
• De la taula de Política ja vaig dir que cal evitar la confusió entre política 2.0 (José Antonio Donaire en va fer una molt bona explicació) i Govern electrònic o eGovernment. La ciutadania s’expressa per ser escoltada i tinguda en compte en ambdós casos però, en el primer, es tracta de millorar les polítiques (el que decideixen els polítics i els partits, sovint massa unilateralment) mentre que, en el segon, es tracta de millorar els serveis públics.
• No hi havia una taula específica d’eGovernment però se’n va parlar. La transparència, que és una condició incrustada a l’efectivitat de les eines 2.0, es va reclamar en el debat de Xarxes Socials per accedir a dades públiques i fer negocis. Aquí es podria haver parlat de com garantir la igualtat d’oportunitats, per exemple amb el model de Govern de Dades Obertes, recentment aplicat, entre d’altres,  a Astúries i el Regne Unit i en preparació a Euskadi i Catalunya.
• I en quant a la transparència de la política, les empreses i els mitjans, Escolar va dir que si es revisessin els comptes de la majoria de capçaleres de la premsa espanyola comprovaríem com només 2 o 3 són autènticament rendibles seguint la lògica del mercat. La resta estan mantingudes per ajuntaments, diputacions, comunitats autònomes, ministeris, o bé per empreses locals o estatals amb ganes d’influir. Potser algun bloguista -sigui o no periodista- o un mitjà independent ens oferirà algun dia aquest infogràfic.

L’informe fa un repàs dels valors imperants en cada època i el paper dels governs. En el segle XVIII havien de promoure els valors liberals, garantint el marc legal, la justícia i els drets individuals, principalment. En el segle XIX, els protagonistes eren els valors democràtics, això és la democràcia representativa i el desenvolupament d’una societat plural. Per al segle XX, ens descriu els valors socials com a prioritaris: suport econòmic i social, inclusió, sostenibilitat ambiental, desenvolupament local i qualitat de vida. Quan encara no hem assolit algunes d’aquestes fites, ens trobem que els valors del segle XXI impliquen una quantitat enorme d’accions afegides.

La nostra època segons aquest informe, i molts d’altres, és l’època de l’empoderament o empowerment en anglès. Això vol dir dotar als ciutadans i ciutadanes de capacitats per afrontar el seu futur, estenent la subsidarietat i la corresponsabilitat, la transparència, el rendiment de comptes i la confiança; “empoderar” tan el sector públic com el sector privat, personalitzar els serveis per a usuaris individuals i “empoderar” també als usuaris dels serveis públics.