Desde los tiempos de mi tesina (1997) se ha establecido que la ciencia puede estar en tres planos distintos en función de lo que le aporta al público:

A) La ciencia como alta cultura, la que responde a las grandes preguntas de la humanidad: el origen del universo, el origen de la vida, la naturaleza y la humanidad y todos los temas relacionados como, por ejemplo, la estructura de los genes,  la composición del átomo o el comportamiento de los animales.

B) La ciencia práctica, la que es útil para funcionar en nuestra vida cotidiana, que es distinta según el contexto social o cultural: cómo funcionan las vacunas, qué alimentos son tóxicos, etc. Suele estar vinculada a la salud aunque muchos temas ambientales y del uso de la tecnología también se pueden clasificar en este apartado.

C) La ciencia social o ciudadana, la que hace un balance entre los costes y los beneficios de la investigación: cómo y para qué se financia la ciencia y cuáles son sus resultados en términos de calidad de vida, bienestar o desarrollo económico.

La comunicación de la ciencia A es divulgación o pensamiento, la B es información o formación, mientras que la C genera sobre todo debate e interpretación. Los tres planos pueden comunicarse por la vía directa o indirecta. Directa cuando la comunicación de la ciencia es explícita (ejemplo: las obras de Stephen Hawking ) o indirecta, cuando es en apariencia un elemento secundario (pongamos por caso la serie de televisión CSI en la que la ciencia se usa para resolver crímenes).

Tradicionalmente, la ciencia como alta cultura la encontrábamos en museos y exposiciones, además de las conferencias y libros de los propios científicos o en espacios especializados de los medios; la ciencia práctica siempre se ha distribuido por múltiples canales, desde la publicidad, a las etiquetas de los productos o la comunicación médico-paciente; mientras que la ciencia ciudadana era un análisis casi exclusivo de los periodistas y por ello, mucho más escaso porque recaía -hasta ahora- casi únicamente en la responsabilidad de los medios.

Según apreciamos hace unos días en el Campus Gutenberg, hoy la comunicación de la ciencia la encontramos en casi todos los canales y en todos los formatos gracias a la revolución digital y a los cambios en el ecosistema mediático. Los científicos/as, los y las periodistas, las instituciones y la ciudadanía han ganado protagonismo como emisores en cualquiera de los tres planos. El resultado es que se hace más hincapié en la ciencia ciudadana, ya sea en blogs, libros o centros de ciencia, mientras que la ciencia práctica se crea y se transforma en el seno de las comunidades que la necesitan, al mismo tiempo que la ciencia como alta cultura ya no es un patrimonio exclusivo de las instituciones y de la sabiduría más oficiales.

La vía indirecta triunfa porque los formatos híbridos no llegan sólo al público interesado sino a muchos más, teniendo en cuenta, como dijo Juan Varela, que el público ya no existe como masa homogénea a la que dirigir -y sobre todo vender- mensajes. Excepto para el fútbol y los bestsellers, el resto de contenidos se distribuyen en una larga cola de pequeñas audiencias que, sumadas, son más importantes que la de estos (ahora pocos) productos de masas. Por ello las soluciones para la crisis del periodismo científico son las mismas que para el periodismo en general: encontrar un modelo de negocio digital para los medios que agregue a estos públicos y atraiga anunciantes, al mismo tiempo que se desarrollan productos especializados para audiencias segmentadas. @periodistas21, lo expresó así a través de la etiqueta del campus en twitter , un canal en el que fue TT (Trending topic) en España durante unos minutos.

El futuro de la creación de contenidos pasa, además, por pensar más en la vía indirecta, como defendía Carlos Elías que prepara una novela de su tesis doctoral, juntamente con la mejora de la calidad de los productos para diferenciarse. En este sentido, Janquim presentó, en el microdiálogo que yo moderaba, un índice para medir la calidad de los medios digitales a través de un debate con los asistentes y con el profesor Lluís Codina.

Otra tendencia es capacitar a ciudadanos y profesionales para que sean activos en el universo mediático, generando una especie de 5º poder ciudadano tal como propone Dan Gillmor con su proyecto Mediactive. El taller de datos abiertos que coordiné en el Campus y que impartió Javier Rodríguez es una muestra de las tecnologías que permiten tratar datos existentes o elaborarlos a partir de fuentes públicas. Otros talleres como el de Cristina Aced de Storify, el de Heber Longás de infografía o el de Pilar Perla y Elena Sanz sobre relatos multiformato, además del proyecto de Irene Lapuente de creación de vídeos ciudadanos Science of the City, son también ejemplos de herramientas de comunicación científica disponibles para ciudadanía y profesionales.

Hay que insistir en el enfoque descentralizado de la comunicación que se inició con las Unidades de Cultura Científica (UCC) en los centros de investigación y que, ahora, se está aplicando a las estrategias de comunicación social en las organizaciones. Más que un sólo Comunity manager centralizado en el departamento de comunicación se necesitan elementos activos en todas las áreas, que multipliquen exponencialmente la estrategia global por la vía indirecta. En los medios que así lo entienden, cada periodista es una marca en la red, activa a través de  twitter y otras plataformas, de la que sacará rendimiento profesional en la medida que aporte valor a la comunidad 2.0 que establezca con sus audiencias y sus fuentes. En las empresas, lo mismo: cada persona puede ser  un agente de la innovación y de la comunicación estratégica si se le proporcionan objetivos, incentivos y herramientas (estoy preparando una entrada específica sobre cómo abordar esta estrategia).

Otras reflexiones a propósito del Campus Gutenberg 2011

Mercè Piqueras sobre libros de comunicación científica

Resumen de Ruben Permuy para la Associació Catalana de Comunicació Científica (ACCC)

Resumen de Óscar Menéndez para la Asociación Española de Comunicación Científica (AECC)

Seguimiento en twitter: #cGutenberg

Des dels temps de la meva tesina (1997) s’ha establert que la ciència pot estar en tres plànols diferents en funció del que li aporta a la gent:

A) La ciència com alta cultura, la que respon a les grans preguntes de la humanitat: l’origen de l’univers, l’origen de la vida, la natura i la humanitat i tots els temes relacionats como, per exemple, l’estructura dels gens,  la composició de l’àtom o el comportament dels animals.

B) La ciència pràctica, la que és útil per funcionar a la nostra vida quotidiana, que és diferent segons el context social o cultural: con funcionen les vacunes, quins aliments són tòxics, etc. Sol estar vinculada a la salut encara que molts temes ambientals i d l’ús de la tecnologia també es poden classificar en aquest apartat.

C) La ciència social o ciutadana, la que fa un balanç entre el cost i  el benefici de cada  investigació, s’ocupa de com i per a què es finança la recerca i quins són els seus resultats en termes de qualitat de vida, benestar o desenvolupament econòmic.

La comunicació de la ciència A és divulgació o pensament, la B és informació o formació, mentre que la C genera sobretot debat i interpretació. Els tres plànols poden, a més, materialitzar-se per la via directa o indirecta. Directa quan la comunicació de la ciència és explícita (exemple: les obres d’ Stephen Hawking ) o indirecta, quan és en aparença un element secundari (posem per cas la sèrie de televisió CSI en la que la ciència s’usa per resoldre crims).

Tradicionalment, la ciència com alta cultura la trobem als museus i les exposicions, a més de les conferències i llibres dels propis científics o en espais especialitzats dels mitjans; la ciència pràctica sempre s’ ha distribuït per múltiples canals, des de les etiquetes dels productes, a la comunicació metge-pacient; mentre que la ciència ciutadana era una anàlisi gairebé exclusiva dels periodistes i per això, molt més escassa perquè requeia -fins ara- quasi únicament en la responsabilitat dels mitjans.

Segons varem apreciar fa uns dies en el Campus Gutenberg, avui la comunicació de la ciència la trobem en gairebé tots els canals i en tots els formats gràcies a la revolució digital i als canvis en l’ecosistema mediàtic. Els científics/ques, els i les periodistes, les institucions i la ciutadania han guanyat protagonisme com emissors en qualsevol dels tres plànols. El resultat és que es fa més èmfasi en la ciència ciutadana, ja sigui en blogs, llibres o centres de ciència, mentre que la ciència pràctica es crea i es transforma a l’interior de les comunitats que la necessiten, alhora que la ciència com alta cultura ja no és un patrimoni exclusiu de les institucions i de la saviesa oficials.

La via indirecta triomfa perquè els formats híbrids no arriben només al públic interessat sinó a molts més, tenint en compte, com va dir Juan Varela, que el públic ja no existeix como a massa homogènia que rep i compra missatges. Excepte per al futbol i els bestsellers, la resta de productes es distribueixen en una llarga cua de petites audiències que sumades són més importants que la d’aquests (ara pocs) productes de masses.  Les solucions per a la crisis del periodisme científic són, doncs, les mateixes que per al periodisme en general: trobar un model de negoci digital per als mitjans, que agregui a aquests públics per atraure anunciants, al mateix temps que es desenvolupen productes i serveis especialitzats per a audiències segmentades.  @periodistas21, ho va expressar així a través de l’ etiqueta del Campus a twitter , un canal en el que va ser TT (Trending topic) a Espanya durant uns minuts.

El futur de la creació de continguts passa, a més, per pensar més en la via indirecta, como defensava Carlos Elías que prepara una novel·la de la seva tesis; juntament amb la millora de la qualitat dels productes per diferenciar-los. En aquest sentit, @janquim va presentar en el microdiàleg que jo moderava un índex per mesurar la qualitat dels mitjans digitals, en un debat amb els assistents i amb el professor Lluís Codina.

Una altra tendència és capacitar als ciutadans per a que siguin actius en l’univers mediàtic, generant una espècie de 5è poder ciutadà, tal com proposa Dan Gillmor amb  el seu projecte Mediactive. El taller de dades obertes que vaig coordinar al Campus i que va impartir Javier Rodríguez és una mostra de les tecnologies que permeten tractar dades existents o elaborar-les a partir de fonts públiques. Altres tallers com el de Cristina Aced sobre Storify, el d’Heber Longás d’infografia o el de Pilar Perla i Elena Sanz sobre relats multiformat, a més del projecte d’ Irene Lapuente de creació de vídeos ciutadans Science of the City, són també exemples d’eines de comunicació científica disponibles per a la ciutadania i els professionals.

Cal insistir en la descentralització de la comunicació que es va iniciar amb les Unitats de Cultura Científica (UCC) als grups d’investigació i que, ara, s’està aplicant a les estratègies de comunicació social de les organitzacions. Més que un sol Comunity manager centralitzat  al departament de comunicació, es necessiten elements actius en totes les àrees, que multipliquin exponencialment l’estratègia global per la via indirecta. Als mitjans que ho entenguin així, cada periodista és una marca a la xarxa, activa a través de  twitter i altres plataformes, de les quals en traurà rendiment professional en la mesura que alimenti una comunitat 2.0 amb les seves audiències i les seves fonts. A les empreses, el mateix: cada persona pot ser un agent de la innovació i la comunicació estratègica si se li proporcionen objectius, incentius i eines (estic preparant una entrada específica sobre com abordar aquesta estratègia).

Altres reflexions a propòsit del Campus Gutenberg 2011

Mercè Piqueras sobre llibres de comunicació científica

Resum de Ruben Permuy per a la Associació Catalana de Comunicació Científica (ACCC)

Resum d’Óscar Menéndez per a la Asociación Española de Comunicación Científica (AECC)

Seguiment a twitter: #cGutenberg

- Els primers estudis publicats sobre la pandèmia a l’hemisferi Sud –principalment a Austràlia i Argentina- mostren una incidència i una gravetat menor del que s’havia previst, tot i haver passat l’hivern sense vacunes.

- Estem lluny de les xifres de mortalitat de la pandèmia de grip més terrible de la història, la de 1918, quan es va arribar als 600 morts en excés per cada 100.000 habitants. La pandèmia actual (0,2) té menys mortalitat, de moment, que la provocada per la grip estacional alguns anys, com al 1957 quan es va arribar als 50 morts en excés, sempre per cada 100.000 habitants.

-El servei de vigilància epidemiològica del Departament de Salut fa un seguiment dels virus circulants recollint mostres al·leatòries als pacients de la grip. De moment es pot veure que el virus majoritari ja és el H1N1 però encara no ha començat la fase ascendent de presència que es produeix cada any. El Dr. Trilla explica en aquest vídeo com això es pot produir.

-La vacuna, quan arribi, ha de servir per disminuir els casos greus no pas per parar la malaltia. Així se subministrarà preferentment als grups de risc, els quals podrien desenvolupar pneumònia fàcilment i requerir hospitalització (UCI).

A la vista d’aquestes dades, per la seva banda  el Dr. Josep M. Argimón, del Servei Català de la Salut va explicar que la sanitat pública ha preparat una possible situació d’increment d’ús del sistema sanitari, com es fa cada any amb la grip estacional, però que aquest cop s’ha avançat en previsió que la incidència del H1N1 es produeixi abans.

Sobre la informació, el més important és constatar que els canals de comunicació han d’estar oberts –com vaig dir en aquesta entrada- ja que es produiran fets científics nous i decisions de política sanitària basades en aquests fets. Ambdues coses es recullen en el butlletí setmanal que elabora el Departament de Salut per als professionals i es traslladen al web dirigit a la ciutadania de gencat.

Seguirem…

Proliferan las  teorías conspirativas, lo cual no significa que los medios lo hagan bien o que no existan intereses económicos y políticos. Pero entre el alarmismo y la trivialización, hay expertos como Antoni Trilla que nos dan claves para sacar nuestras propias conclusiones (ver entrevista en el magazine de La Vanguardia). Por ahora lo que podemos decir es que:

-Muchos de nosotros en el hemisferio norte vamos a pasar la gripe este invierno, especialmente niños/as, embarazadas y otros grupos de riesgo.

-La gripe suele ser molesta pero no es grave.  Unos pocos casos sí que pueden ser graves y, por eso, hay que estar atento a los consejos de las autoridades sanitarias.

-El mayor problema, además de los casos graves, es el colapso de los sistemas de salud pública, cosa que haría difícil atender a los enfermos más críticos tanto de la gripe como del resto de patologías.

-Por todo ello, lo mejor es quedarse en casa y hacer las consultas por Internet o por teléfono (en Catalunya Sanitat Respon: 902111444).

-No hay medicamentos contra la gripe: los antivirales sólo acortan un poco su duración y los antibióticos son útiles contra las bacterias, no contra los virus. Los responsables sanitarios recomiendan tomar antipiréticos y analgésicos para la fiebre y el dolor muscular (paracetamol, por ejemplo), además de beber muchos líquidos. Y tener paciencia.

-De momento no hay vacuna (ver noticia , ADN 17 de agosto) aunque todos los gobiernos han hecho sus peticiones para cuando los laboratorios -que trabajan a contra reloj-  la tengan a punto. No sirve la misma vacuna de la gripe habitual.

-Si no hay vacuna, la mejor prevención es evitar el contagio. De ahí la insistencia de las campañas gubernamentales en que nos lavemos las manos con frecuencia y que estornudemos en pañuelos de papel.

-Estos son los datos a día de hoy pero nadie asegura que la situación no cambie, por lo que hay que estar informado sobre las novedades de la evolución del virus, sus consecuencias y las medidas que se vayan tomando:

Webs de referencia:  CDC americano (en español), CDC europeo, Generalitat de Catalunya, Ministerio de Sanidad, Gobierno del Brasil.

Als Estats Units, on les elits són marcadament pro ciència i tecnologia, s’ha fet públic un acord entre la US National Academy of Science i la indústria de Hollywood, segons el qual l’acadèmia vetllarà pel rigor dels continguts alhora que proporcionarà materials per a noves idees. No és casualitat. Després d’anys d’esforços per difondre el coneixement, és la indústria cultural de l’entreteniment la que està traient més partit a l’interès del públic pel coneixement (detectat des de fa dècades i amplificat amb l’ús d’Internet). Sèries de televisió com CSI, House o Numbers, novel·les històriques de tot tipus o pel·lícules de ciència ficció mostren l’èxit d’aquests continguts.

És cert que es tracta d’una via “indirecta”, on la difusió cultural no és l’objectiu principal i que, per tant, sovint es cometen errors o es reforcen tòpics indesitjables. Són distorsions que aquesta nova iniciativa tendirà a minimitzar però que, en qualsevol cas, no invaliden els grans avantatges de la via “indirecta”: arribar a molta gent i transmetre una certa cultura de la racionalitat –més que els continguts en sí mateixos- davant el creixent augment de la ignorància i l’esoterisme. CSI i House per exemple mostren a la perfecció com la metodologia científica és la millor que tenim per a dirimir qüestions en les que ens juguem la salut o la culpabilitat.

La ciència no ha de tenir por de situar-se en aquests formats; ni tampoc de sotmetre’s a un debat públic com passa amb el tema dels transgènics per molt ridícules que semblin les preocupacions ciutadanes. Tractar la ciutadania com un igual és l’única manera d’establir un diàleg, i ja sabem que avui la comunicació és diàleg o no és res, com molt bé ha sabut aplicar Obama a la política. Serem capaços de crear les condicions per a aquest diàleg?

• Han pasado los años y seguimos hablando de las mismas cosas, entre ellas la función social del periodismo científico. Cuesta tanto llegar a una conclusión porque siempre se mezcla -intencionadamente- el periodismo científico con la comunicación social de la ciencia. Tienen puntos en común pero difieren en que el periodismo tiene que ser crítico especialmente con la ciencia y su financiación (deben fijarse más en el coste/beneficio). Aunque comparten un mismo objetivo: la educación de la población en ciencia; con una diferencia: para los periodistas, la finalidad sería hacer ciudadanos libres que puedan decidir por sí mismos, mientras que los científicos y comunicadores a menudo buscan ciudadanos adeptos a la ciencia, más bien al método científico como fuente de conocimiento. Ambas cosas son deseables y no necesariamente incompatibles a mi entender. La educación en ciencia es preocupante si se tienen en cuenta los índices que dio Alan I. Leshner de la AAAS: el creacionismo y lo esotérico no deja de ganar adeptos en Estados Unidos pero también en Europa. En esta línea, el discurso de Leshner es bastante conocido pero interesante y realista: “la propia ciencia también es culpable”. Jaume Urgell del ESOF preguntó cómo la ciencia puede luchar contra el fundamentalismo islámico y Leshner explicó que están trabajando por vías al margen de la diplomático-mediática incluso en Irán.

• Sigue siendo válida la clasificación de Bruce Lewenstein sobre los tipos de información científica: la ciencia como alta cultura (comparable al arte, que nos habla del origen del universo y otras grandes preguntas de la humanidad como nuestro propio origen), la ciencia práctica (cómo prevenir enfermedades, cómo usar la tecnología…) y la ciencia en sociedad (quién investiga, qué investiga, con qué finalidad, y quién lo financia y por qué). Las tres categorías caen en el ámbito de los periodistas científicos pero sólo la última les corresponde casi en exclusiva y es la que les cuesta más de entender a los científicos. Lo dijo un periodista del público: “la frase, no tengo tiempo de hablar con los periodistas, no entra en la cabeza de los políticos, de la misma manera no lo tendrían que decir tampoco nunca los científicos”.

• Constato que las presentaciones de algunos expertos en comunicación de la ciencia necesitan mucha comunicación. Les recomiendo que se den una vuelta por http://www.slideshare.net/ . Para la oratoria, no se si hay remedio. Creo que nadie entendió a la Sra Marie-Claude Roland con sus juegos de palabras entre mitología y metodología mezclados con la educación. También había algún despistado, un señor, que se identificó como periodista de una revista de la Comisión, preguntó que tenía que ver la ciencia con la gestión y la educación ambientales…en fin.

• Aunque no se cayó en la lamentación de hace unos años, volvió a surgir la idea de buscar el entretenimiento en la ciencia y la inevitable comparación con los deportes y las noticias del corazón. Un mal enfoque: la ciencia tiene muchas oportunidades en el actual paradigma comunicativo. Según la teoría de la larga cola-long tail- las audiencias minoritarias pueden ser nichos de negocio. La multiplicación de plataformas existentes fuera de los medios de masas (blocs, podcasts, mundos virtuales, facebook, televisión IP, televisiones temáticas …) está incrementando exponencialmente los contenidos de ciencia. A su vez, estos tienen muchas más posibilidades de encontrar a las audiencias interesadas, que obviamente existen como demuestran todas las encuestas y el éxito de estos productos. Uno de los ejemplos, que se vio en el forum de Barcelona son los programas para niños en la Interactive on Demand BBC. A pesar de eso, parece que cuando llegan a adolescentes, los niños y niñas pierden interés en la ciencia.

• Siguiendo con el punto anterior, eché de menos alguna referencia a la web 2.0 en las sesiones plenarias. Este concepto hace que no sólo los periodistas de medios o los comunicadores científicos profesionales estén creando en todas estas plataformas, y esa es una de las razones principales del incremento de contenidos. Ciudadanos, científicos, periodistas freelancers, aficionados lo hacen cada día, lo cual genera nuevas oportunidades para el periodismo científico y obliga a replantear el sistema de generación de conocimiento. Recientemente he trabajado en la aplicación de la web 2.0 en la salud, donde ya se habla de medicina en red o network medicine. El vídeo del congreso norteamericano de Health 2.0 lo resume bien: http://youtube.com/watch?v=eAUH1lX54z8

• Se comentó la idea de que los periodistas científicos son los únicos que se preocupan al celebrar congresos y debatir su trabajo y su futuro. Eso, según creo, responde a que cuando se habla de periodismo desde la universidad y las instituciones ya se piensa en política y economía que son las especialidades periodísticas por excelencia. También porque quizás es la única especialidad donde está la preocupación de educar-formar al público …

• Han passat els anys i seguim parlant de les mateixes coses, entre elles la funció social del periodisme científic. Costa tant arribar a una conclusió perquè sempre es barreja –intencionadament- el periodisme científic amb la comunicació social de la ciència. Tenen punts en comú però difereixen en que el periodisme ha de ser crític especialment amb la ciència i el seu finançament (ha de fixar-se més en el cost/benefici). Comparteixen però un mateix objectiu: l’educació de la població en ciència; amb una diferència: per als periodistes, la finalitat és fer ciutadans lliures que puguin decidir per si mateixos, mentre que els científics i comunicadors sovint busquen ciutadans adeptes a la ciència, o en tot cas al mètode científic com a font de coneixement. Ambdues coses son desitjables i no necessàriament incompatibles al meu entendre.

• L’educació en ciència és preocupant si es tenen en compte els índexs que va donar Alan I. Leshner de la AAAS: el creacionisme no deixa de guanyar adeptes als USA però també a Europa. En aquesta línia, el discurs de Leshner és força conegut però interessant i realista: “la pròpia ciència també és culpable”. Jaume Urgell de l’ESOF va preguntar com la ciència pot lluitar contra el fonamentalisme islàmic i Leshner va explicar que hi estan treballant per vies al marge de la diplomàtico-mediàtica fins i tot a l’Iran.

• Segueix sent vàlida la classificació de Bruce Lewenstein sobre els tipus d’informació científica: la ciència com a alta cultura (comparable a l’art, que ens parla de l’origen de l’univers i altres grans preguntes de la humanitat), la ciència pràctica (com prevenir malalties, com usar la tecnologia…) i la ciència en societat (qui investiga, què investiga, per a qui, amb quina finalitat, i qui ho finança i perquè). Totes tres categories cauen en l’àmbit dels periodistes científics però només l’última els hi pertoca gairebé en exclusiva i és la que els costa més d’entendre als científics. Ho va dir un periodista convidat : “la frase, no tinc temps de parlar amb els periodistes, no entra en el cap dels polítics, de la mateixa manera no l’haurien de dir tampoc mai els científics “.

• Constato que les presentacions d’alguns experts en comunicació de la ciència necessiten molta comunicació. Els recomano que es donin una ullada per http://www.slideshare.net/. Per a l’oratòria, no se si hi ha remei. Crec que ningú va entendre a la Sra Marie-Claude Roland i els seus jocs de paraules entre mitologia i metodologia, amb l’educació pel mig. També hi havia algun despistat, un senyor que es va identificar com a periodista d’una revista de la Comissió, va preguntar que tenia a veure amb la ciència la gestió i l’educació ambientals!

• Tot i que no es va caure en la lamentació de fa uns anys, va tornar a sorgir la idea de buscar l’entreteniment en la ciència i l’inevitable comparació amb els esports i les notícies del cor. Un mal enfoc: la ciència té moltes oportunitats en el actual paradigma comunicatiu. Segons la teoria de la cua llarga –long tail- les audiències minoritàries poden ser nínxols de negoci. La multiplicació de plataformes existents fora dels mitjans de masses (blocs, podcasts, móns virtuals, facebook, televisió IP, televisions temàtiques…) està incrementant exponencialment els continguts de ciència i tenen moltes més possibilitats de trobar audiències interessades, que òbviament existeixen com demostren totes les enquestes i l’èxit d’aquests productes. Un dels exemples, que es va veure en el forum de Barcelona són els programes per a nens a la Interactive and on Demand BBC que va presentar Marc Goodchild (un bon cas per a Marius Serra ). Malgrat això, sembla que quan arriben a adolescents, els nens i nenes perden interés en la ciència.

• Seguint amb el punt anterior, vaig trobar a faltar especialment alguna referència al web 2.0 a les sessions plenàries. Aquest concepte fa que no només els periodistes de mitjans o els comunicadors científics professionals estiguin creant els continguts en totes aquestes plataformes, i és una de les raons principals de l’increment de continguts científics. Ciutadans anònims, científics, periodistes freelancers, aficionats ho fan cada dia, la qual cosa genera noves oportunitats per al periodisme científic i obliga a replantejar el sistema de generació de coneixement. Recentment he treballat en l’aplicació web 2.0 a la salut, on ja és parla de medicina en xarxa o network medicine. El vídeo introductori del congrés nord-americà de Health 2.0 ho resumeix bé:

• Es va comentar la idea que els periodistes científics són els únics que es preocupen en celebrar congressos i debatre la seva feina i el seu futur. Això, segons crec, respon a que quan es parla de periodisme des de la universitat i les institucions ja es pensa en política i economia que són les especialitats periodístiques per excel.lència. També perquè potser és la única especialitat on hi ha la preocupació d’educar-formar al públic…