1. Another world is possible. You have to understand that the global socio-economic system will no longer be as it was. Although the inertia of returning to old patterns is very strong, we must move towards a more just and sustainable world that gives value to honesty against speculation. Experts are already giving clues on how to do it: moral recasting , a balance between public and private sector , innovation of democracy and maintenance of the welfare state as one of the main assets that we can not lose.

 2. We are not vassals. Although it may seem like it, we are not in feudal times. There are fundamental differences, such as the vast majority of humanity have been educated or receive education every day through the Internet, access to which doesn’t stop growing . Democracy allows us to exercise power, not just voting for our representatives but by getting involved in important decisions. If there are not enough legal channels, we must promote change. It was more difficult was to abolish slavery or get the vote for women. We can find examples in Iceland , where citizens refuse to take onboard the financial mess created by bankers, and in Brazil where public movements have managed to remove all charged with corruption from electoral lists.

 3. We can be active consumers. Adjust the budget to what is most needed, prioritizing goals, in solidarity with those who are worse off, while working for the new economy. This means spending money wherever we can in companies and projects with just business models, that are committed to transparency, innovation and the talent of people. For me active consumer applications range from legal downloads to investing in collectively financed projects on platforms such as Verkami and studying whether products are supportive or sustainable (via Intermon or Consumer, for example) before buying.

 4. Investing in knowledge is profitable. Educate ourselves, create and share what motivates us, enjoying and promoting the value of knowledge, thoroughness and quality. It means being critical and engaging in lifelong learning. This is what was conceived , for example, by the organisers of Breakout Beceite - inventing a tourism event and, at the same time, a place for the exchange of information and knowledge. Whether we are employed or not, being active, puts us in a better situation in the labor market and, at least, makes us grow as people and as professionals. The commitment of the journalist Jordi Colomer Pérez who went to Syria without anyone asking him to and ended up being a correspondent for a lot of the media, is a case in point. This line of thinking has inspired the postgraduate course in Strategic Digital Communication we are launching in October: the proposal is to do projects though which we can learn and create opportunities.

 5. Citizenship is active and connected. We’ve spent years complaining about political management and our disappointment in the functioning of public system-as well as the private-and for good reason, but now we need to take action. Better to build something, even on a small scale than moan and do nothing when faced with a need. In 2009 I participated in the organization of a self-organized workshop for parents at the school of my son and now we plan to fill the sixth class hour that public schools are losing a similar system. Information Technologies permit the setting up and easy maintenance of social network based initiatives. The portal Citizenship 4.0 created by Telefonica proposes to bring these initiatives together and make them visible. And everyday there more and more active and connected citizens, demonstrating how the information society goes far beyond consumption and entertainment. Are you in?

1. Otro mundo es posible. Hay que entender que el sistema socioeconómico global ya no volverá a ser como era. A pesar de que la inercia de volver a viejos esquemas es fortísima, hay que ir hacia un mundo más justo y sostenible que dé valor a la honestidad frente a la especulación. Los expertos ya están dando claves sobre cómo hacerlo: refundación moral, equilibrio entre sector público y privado, innovación de la democracia y mantenimiento del estado del bienestar como uno de los principales activos que no podemos perder.

2. No somos vasallos. Aunque lo parezca, no estamos en la época feudal. Hay diferencias fundamentales, como que una gran mayoría de la humanidad ha recibido educación o la consigue cada día a través de la Red, el acceso a la cual no para de crecer. La democracia nos permite ejercer el poder, no sólo votando a nuestros representantes sino implicándonos en decisiones importantes. Si no hay suficientes vías legales, hay que promover cambios. Más difícil fue abolir la esclavitud o conseguir el voto para las mujeres. Encontramos ejemplos en Islandia, donde los ciudadanos se niegan a asumir los desbarajustes financieros, y en Brasil donde la iniciativa popular ha conseguido eliminar a todos los imputados por corrupción de las listas electorales.

3. Podemos ser consumidores activos. Ajustar el presupuesto a lo que es más necesario, priorizando los objetivos, solidarizándonos con los que están peor, a la vez que trabajamos en favor de la nueva economía. Esto quiere decir gastar el dinero, siempre que podamos, en empresas y proyectos justos en su modelo de negocio, que apuesten por la transparencia, la innovación y el talento de las personas. Para mí son aplicaciones de consumo activo las descargas legales, invertir en proyectos financiados colectivamente en plataformas como Verkami e informarse antes de adquirir productos para saber si son solidarios o sostenibles (vía Intermon o Consumer, por ejemplo).

4. Invertir en conocimiento es rentable. Formarse, crear y compartir lo que nos motiva, disfrutando y fomentando el valor del conocimiento, el rigor y la calidad. Se trata de adoptar una actitud crítica y de aprendizaje permanente. Es lo que plantearon, por ejemplo, los promotores de Breakout Beceite inventando un evento turístico y, a la vez, un lugar de intercambio de información y conocimiento. Tanto si tenemos trabajo como si no, ser activos nos pone en mejor situación ante el mercado laboral y, al menos, nos hace crecer como personas y como profesionales. La apuesta del periodista Jordi Pérez Colomer que fue Siria sin que nadie se lo pidiera y acabó siendo corresponsal de muchos medios, es un caso. En esta línea se inspira el postgrado de Comunicación estratégica digital que hemos puesto en marcha para octubre: la propuesta es hacer proyectos para aprender y generar oportunidades.

5. La ciudadanía se activa y se conecta. Llevamos años quejándonos de la gestión política y de la decepción en el funcionamiento del sistema público-también del privado-y no faltan motivos, pero ahora toca pasar a la acción. Más vale construir algo, aunque sea a pequeña escala, que lamentarse y no hacer nada ante una necesidad. En 2009 participé en la organización de un taller autogestionado por padres en la escuela de mi hijo y ahora nos planteamos llenar la sexta hora lectiva que pierde la escuela pública con un sistema parecido. Las Tecnologías de la Información permiten poner en marcha y mantener fácilmente iniciativas basadas en redes sociales. El portal Ciudadanía 4.0 de Telefónica se ha propuesto agruparlas y hacerlas visibles. Y es que cada vez hay más ciudadanos y ciudadanas activos y conectados, que muestran cómo la sociedad de la información va mucho más allá del consumo y el entretenimiento. ¿Te añades?

1.  Un altre món és possible. Cal entendre que el sistema socioeconòmic global ja no tornarà a ser com era. A pesar de que la inèrcia de tornar a vells esquemes és fortíssima, cal anar cap a un món més just i sostenible que doni valor a l’honestedat en front de l’especulació. Els experts ja estant donant claus sobre com fer-ho: refundació moral , equilibri entre sector públic i privat, innovació de la democràcia i manteniment de l’estat del benestar com un dels principals actius que no podem perdre.

2. No som vassalls. Encara que ho sembli, no estem a l’època feudal.  Hi ha diferències fonamentals, com ara que una gran majoria de la humanitat ha rebut educació o l’aconsegueix cada dia a través de la Xarxa, l’accés a la qual no para de créixer. La democràcia ens permet exercir el poder, no tan sols votant als nostres representants sinó implicant-nos en decisions importants. Si no hi ha prou vies legals, cal promoure canvis. Més difícil va ser abolir l’esclavitud o aconseguir el vot per a les dones. Trobem exemples a Islàndia, on els ciutadans es neguen a assumir els desgavells financers, i al Brasil on la iniciativa popular ha aconseguit treure tots els imputats per corrupció de les llistes electorals.

3.  Podem ser consumidors actius. Ajustar el pressupost al que és més necessari, prioritzant els objectius, solidaritzant-nos amb els que estan pitjor alhora que treballem en favor de la nova economia. Això vol dir gastar els diners, sempre que puguem, en empreses i projectes justos en el seu model de negoci, que apostin per la transparència, la innovació i el talent de les persones.  Per mi són aplicacions de consum conscient, entre d’altres, les descarregues legals , invertir en projectes finançats col·lectivament en plataformes com Verkami i  informar-se abans d’aquirir productes per saber si són solidaris o sostenibles (via Opcions, Intermon, Consumer…).

4. Invertir en coneixement és rendible. Formar-se, crear i compartir allò que ens motiva, gaudint i fomentant el valor del coneixement, el rigor i la qualitat.  És el que fa, per exemple, en Janquim a través del seu blog aportant dades i reflexions sobre el periodisme, i que arriba a la màxima expressió amb la proposta d’índex de qualitat dels mitjans digitals. Es tracta d’adoptar una actitud crítica i d’aprenentatge permanent. Tant si tenim feina com si no, ser actius en posa en millor situació davant el mercat laboral i, si més no, ens fa créixer com a persones i com a professionals. L‘aposta del periodista Jordi Pérez Colomer que va anar Síria sense que ningú no li demanés i va acabar sent corresponsal de molts mitjans n’és un exemple. En aquesta línia s’inspira el postgrau de Comunicació estratègica digital que hem posat en marxa per a l’octubre, la proposta és fer projectes per aprendre i generar oportunitats.

5. La  ciutadania  s’activa i es connecta. Portem anys queixant-nos de la gestió política i de la decepció en el funcionament del sistema públic -també del privat- i no falten motius, però ara toca passar a l’acció. Més val construir alguna cosa, encara que sigui petita, que lamentar-se i no fer res davant una necessitat. L’any 2009 vaig participar en l’organització d’ un casal autogestionat a l’escola del meu fill  i ara ens plantegem omplir la sisena hora lectiva que perd l’escola pública amb un sistema semblant. Les Tecnologies de la Informació permeten posar en marxa i mantenir fàcilment iniciatives basades en xarxes socials.  El portal Ciutadania 4.0 de Telefónica s’ha proposat agrupar-les i fer-les visibles. I és que cada cop hi ha més ciutadans i ciutadanes actius connectats, que mostren com la societat de la informació va molt més enllà del consum i l’entreteniment. T’hi afegeixes?

• Per segon any consecutiu, les energies netes (solar, eòlica, hidroelèctrica) sumen més megavats de nova potència instal·lats al món que les convencionals (gas natural, carbó i nuclear). A Espanya les renovables ja produeixen el 40% de l’energia elèctrica segons la recentment constituïda Fundación Energías Renovables (FER), que assegura que és el moment del canvi ni que sigui a causa de la crisi.
• La OMS ha donat per tancada la pandèmia de grip A, amb manca d’autocrítica per part dels responsables en donar l’alarma, però també, amb reaccions a vegades massa frívoles:  de veritat algú no hagués comprat les vacunes sense saber l’abast de l’epidèmia com diu el doctor Antoni Trilla?
• Segueix el debat i l’evolució de les noves formes de periodisme. En són exemples el protagonisme de Wikileaks i la transformació (alguns diuen tancament) del famòs diari ciutadà OhMyNews. Sobre Wikileaks hi ha anàlisis més aviat en contra, altres opinions a favor de l’experiment i altres que no es mullen massa.
• A Internet, Wired provoca al personal dient que la web ha mort mentre Calamaro engega twitter a la m… (vaja que ha descobert l’estupidesa humana, però si mires el seu blog, no diu coses massa allunyades del que he llegit per aquí).

Un científic rus va dir al 1926 que una idea poderosa il·luminaria la humanitat quan pogués veure la Terra des de l’espai perquè se sentiria part d’alguna cosa. Aquesta no és la primera però si la més  famosa de les fotografies fetes per la NASA a l’inici del programa Apol·lo.  És una contribució laica a que es produeixi un miracle (perdó, un momentum diplomàtic) a Copenhague.

Link a Wikipedia

2. El canvi climàtic és un fet diguin el que diguin  els negacionistes i els escèptics. A la reunió de Copenhague anomenada Conferència núm. 15 de les parts (COP15) ja no es dubta de les conclusions de l’IPCC, el panell internacional d’experts que porta dècades estudiant el tema, a pesar de les dificultats en la comunicació al gran públic.

3. El protocol de Kyoto no ha sigut signat , ni ratificat, ni complert per  molts països però ha servit per demostrar que, si hi ha voluntat, es pot rebaixar  l’emissió de gasos amb efecte hivernacle.

4. Hi ha preocupació pel fracàs de la cimera de Copenhague però serà un èxit si s’aconsegueix arribar a un acord internacional durant el 2010.

5. La pressió mediàtica i ciutadana està arribant a la massa crítica necessària per forçar als governs a ser contundents. En són exemples l’editorial conjunt de 56 diaris i les mobilitzacions per Internet i a la pròpia ciutat danesa.

6. Estats Units (responsable del 40% de les emissions del planeta) no pot comprometre’s ara perquè, segons les lleis nord-americanes, el president no pot decidir en nom de tot el país assumptes internacionals d’aquest nivell. El tema està bloquejat al Senat i per això Obama no firmarà res de moment. No vol que li passi com a Clinton que va signar el protocol de Kyoto però el seu país no el va ratificar. El govern d’Estats Units té plans alternatius per si el Senat finalment ho rebutja ja que la sanitat pública i la sostenibilitat són els eixos de la seva política.

7. La reunió preparatòria de Barcelona va encendre totes les alarmes per la postura enrocada dels països emergents i en vies de desenvolupament. Obama no pot firmar però sí ajudar, pactant accions bilaterals amb països la posició dels quals és clau a Copenhague. Així, va viatjar a la Xina i va demanar al primer ministre indi que acudís a Washington.

8. A Copenhague es discuteix el paradigma de la globalització. Uns pocs països que porten 200 anys contaminant i que tenen una gran qualitat de vida lideren un canvi cap a tecnologies netes (gairebé tots) o economies sostenibles (molts menys).  Els països més pobres reclamen el dret a créixer econòmicament encara que sigui contaminant. Estan disposats a fer –ho de forma neta si els rics paguen la diferència. Aquests fons han de sumar-se als que ja es reben pel desenvolupament, no val fer trampes dient que uns compensen als altres.

9. Els que estan disposats a pagar són principalment Estats Units, Europa (27 països), Japó, Canadà, Austràlia  i Nova Zelanda, en el que consideren una mena de pla Marshall amb inversions d’entre el 1-2 % del seu PIB que, al final, han de beneficiar al sistema econòmic mundial. Evidentment alguns d’aquests països també tenen interessos en vendre tecnologies de generació d’energia neta i els mercats financers del carboni poden, a més, ser un negoci per a les seves empreses . Tot ajuda, a més de la pressió d’una part de la ciutadania.

10. Amb tot, el millor que es pot esperar de Copenhague és que es posin les bases per a un compromís mundial, que tindrà lloc, si és que es produeix,  al 2010, quan Obama hagi aplicat el seu pla. Algunes posicions ja són conegudes: Europa (responsable només del 11% de les emissions del planeta) es compromet a reduir un 20% en el 2020 respecte al 1990, però si hi ha acord podria arribar al 30%. Rússia i Japó també signaran reduir un 25% si hi ha acord.  Els països emergents com Xina i Índia vinculen la reducció al creixement i parlen d’un 40% i un 20% menys  respecte al 2005, respectivament, per cada unitat de PIB guanyada. Aquests països al·leguen que emeten molt CO2 també perquè els consumidors dels països rics els ho demanen en fabricar tot tipus de productes. Els més desfavorits, sobretot africans i sud-americans estan disposats a signar acords en funció dels diners que es posin sobre la taula. Brasil vol compensacions per mantenir l’Amazones i Estats Units retallarà les seves emissions en un 17% -si tot va bé- respecte al 2005, el que significa només un 4% respecte al 1990 però vistes les dificultats i al gran retrocés de l’època Bush això ja seria molt.

11. Així les coses, potser aquest sigui el major problema global al que s’enfronta la humanitat des del neolític en un moment en el que hi ha tecnologies globals de comunicació, i potser per això, també la major consciència global de la història. La nostra economia i la nostra forma de vida es veuran afectades en una o altra forma.  Però si l’acord de Copenhague fracassa, com anuncia Greenpeace, el cost serà molt major. Perquè mitigar el canvi climàtic –encara que sigui car- sempre serà molt més barat que adaptar-nos a les seves conseqüències, segons l’informe Stern.

12. Consideracions econòmiques a banda, la concentració de diòxid de carboni a la atmosfera està arribant a les 400 parts per milió, una concentració mai vista en els 700.000 anys anteriors a la revolució industrial.  El planeta alberga avui més persones vives que totes les que han mort des de que va aparèixer l’homo sapiens.  Així que, com va dir Àngel Gabilondo a l’expo de Saragossa, ens toca, ens agradi o no, assumir una responsabilitat amb la nostra espècie: pels que se n’han anat i pels que encara no han arribat.

* Informació elaborada a partir de les ponències i els debats de les jornades en les que he participat en nom de l’ACCC, principalment “Propostes per a després de Kyoto” de l’Obra Social de Caixa Catalunya i “Camí a Copenhaguen (COP15): com informar amb rigor del tema climàtic?” organitzada conjuntament amb l’entitat Ecoserveis.

2.No seas ignorante. El cambio climático es un hecho digan lo que digan los negacionistas y los escépticos. En la reunión de Copenhague (Conferencia número 15 de las partes) ya nadie duda de las conclusiones del IPCC, el panel internacional de expertos que lleva décadas estudiando el tema, a pesar de las dificultades en la comunicación al gran público.

3.El protocolo de Kyoto no ha sido ni firmado, ni ratificado, ni cumplido por muchos países pero ha servido para demostrar que si hay voluntad se puede rebajar  la emisión de gases con efecto invernadero.

4.Hay preocupación por el fracaso de la cumbre de Copenhague pero será un éxito si se consigue llegar a un acuerdo internacional durante el año 2010 (el compromiso post Kyoto es para 2013-2020).

5. La presión mediática y ciudadana está alcanzando la masa crítica necesaria para forzar a los gobiernos a ser contundentes. Son ejemplos el editorial conjunto de 56 periódicos y las movilizaciones ciudadanas por Internet y en la propia ciudad danesa.

5.Estados Unidos (responsable del 40% de las emisiones del planeta) no puede comprometerse en Copenhague porque, según las leyes norteamericanas, el presidente no puede decidir en nombre de todo el país asuntos internacionales de este nivel. El tema está ahora bloqueado en el Senado y por eso Obama no firmará nada de momento. No quiere que le pase como a Clinton que firmó el protocolo de Kyoto pero su país no lo ratificó. El gobierno de Estados Unidos tiene planes alternativos por si el Senado finalmente lo rechaza ya que la sanidad pública y la sostenibilidad son los ejes principales de su política.

6. La reunión preparatoria de Barcelona encendió todas las alarmas por la postura enrocada de los países emergentes y en vías de desarrollo. Obama no puede firmar pero sí ayudar, pactando acciones bilaterales con países cuya posición es clave en Copenhague. Así, viajó a la China y pidió al primer ministro indio que acudiera a Washington.

7. En Copenhague se discute el paradigma de la globalización. Unos pocos países que llevan 200 años contaminando y que tienen una gran calidad de vida lideran un cambio hacia tecnologías limpias (casi todos) o economías sostenibles (muchos menos).  Los países más pobres reclaman el derecho a crecer económicamente aunque sea contaminando. Están dispuestos a hacerlo de forma limpia si los ricos pagan la diferencia. Estos fondos deben sumarse a los que ya se reciben para el desarrollo, no vale hacer trampas diciendo que unos compensan a otros.

8. Los que están dispuestos a pagar son principalmente Estados Unidos, Europa (27 países), Japón, Canadá, Australia  y Nueva Zelanda, en lo que consideran una especie de plan Marshall con inversiones de entre el 1-2 % de su PIB que, al final, han de beneficiar al sistema económico mundial. Evidentemente algunos de estos países también tienen intereses en vender tecnologías de generación de energía limpia y los mercados financieros del carbono pueden, además, ser un negocio para sus empresas. Todo ayuda, además de la presión de una parte de la ciudadanía.

9. Con todo, lo mejor que se puede esperar de Copenhague es que se sienten las bases para un compromiso mundial, que tendrá lugar, si es que se produce, en el 2010, cuando Obama haya aplicado su plan. Algunas posiciones ya son conocidas: Europa (responsable sólo del 11% de las emisiones del planeta) se compromete a reducir un 20% en el 2020 respecto al 1990, pero si hay acuerdo podría llegar al 30%. Rusia y Japón también firmarán reducir un 25% si hay acuerdo.  Los países emergentes como China e India vinculan la reducción al crecimiento y hablan de un 40% y un 20% menos  respecto al 2005, respectivamente, por cada unidad de PIB ganada. Estos países alegan que emiten mucho CO2 también porque los consumidores de los países ricos se lo piden al fabricar todo tipo de productos. Los  más desfavorecidos, sobre todo africanos y sudamericanos están dispuestos a firmar acuerdos en función del dinero que se ponga sobre la mesa. Brasil quiere compensaciones por mantener el Amazonas y Estados Unidos recortará sus emisiones en un 17% -si todo va bien- respecto al 2005, lo que significa sólo un 4% respecto al 1990 pero vistas las dificultades y al gran retroceso de la época Bush esto ya sería mucho.

11. Así las cosas. Quizás este sea el mayor problema global al que se enfrenta la humanidad desde el neolítico en un momento en el que hay tecnologías globales de comunicación, y quizás por eso, también la mayor consciencia global de la historia. Nuestra economía y nuestra forma de vida se verán afectadas en una u otra forma.  Pero si el acuerdo de Copenhague fracasa, como anuncia Greenpeace, el coste será mucho mayor. Porque mitigar el cambio climático -aunque sea caro- siempre será mucho más barato que adaptarnos a sus consecuencias, como alerta el informe Stern.

12. Consideraciones económicas a parte, la concentración de dióxido de carbono en la atmósfera está llegando a las 400 partes por millón, una concentración nunca vista en los 700.000 años anteriores a la revolución industrial.  El planeta alberga hoy más personas vivas que todas las que han muerto desde que apareció el homo sapiens.  Así que, como dijo Ángel Gabilondo en la expo de Zaragoza, nos toca, nos guste o no, asumir una responsabilidad con nuestra especie: por los que se fueron y por los que todavía no han llegado.

* Para elaborar esta información me he basado en las ponencias y debates de jornadas en las que he participado en nombre de la ACCC, principalmente “Propuestas para después de Kyoto” de la Obra Social de Caixa Catalunya y “Camí a Copenhaguen (COP15): com informar amb rigor del tema climàtic?” organizada conjuntamente con la entidad Ecoserveis.