Categoria:

Sostenibilidad

Página 3 de 3123

Escrit el 17 des, 2009

Un ciri per Copenhage (Cop15)

En un món ideal no caldrien  ni discriminacions positives, ni prohibició de fumar a determinats llocs, ni límits de velocitat, ni acords per restringir les emissions. Però encara no hi hem arribat. Així que, si es vol disminuir la discriminació, les morts causades pel tabac i els accidents, i el canvi climàtic està demostrat que s’han de posar en marxa mesures i acords.

Un científic rus va dir al 1926 que una idea poderosa il·luminaria la humanitat quan pogués veure la Terra des de l’espai perquè se sentiria part d’alguna cosa. Aquesta no és la primera però si la més  famosa de les fotografies fetes per la NASA a l’inici del programa Apol·lo.  És una contribució laica a que es produeixi un miracle (perdó, un momentum diplomàtic) a Copenhague.

599px-The_Earth_seen_from_Apollo_17

Link a Wikipedia

 

Escrit el 10 des, 2009

Guia per seguir la cimera del clima (cat)

1. Encara que no vulguis, visquis on visquis, d’una o altra manera això t’afectarà.

2. El canvi climàtic és un fet diguin el que diguin  els negacionistes i els escèptics. A la reunió de Copenhague anomenada Conferència núm. 15 de les parts (COP15) ja no es dubta de les conclusions de l’IPCC, el panell internacional d’experts que porta dècades estudiant el tema, a pesar de les dificultats en la comunicació al gran públic.

3. El protocol de Kyoto no ha sigut signat , ni ratificat, ni complert per  molts països però ha servit per demostrar que, si hi ha voluntat, es pot rebaixar  l’emissió de gasos amb efecte hivernacle.

zapatero

4. Hi ha preocupació pel fracàs de la cimera de Copenhague però serà un èxit si s’aconsegueix arribar a un acord internacional durant el 2010.

5. La pressió mediàtica i ciutadana està arribant a la massa crítica necessària per forçar als governs a ser contundents. En són exemples l’editorial conjunt de 56 diaris i les mobilitzacions per Internet i a la pròpia ciutat danesa.

6. Estats Units (responsable del 40% de les emissions del planeta) no pot comprometre’s ara perquè, segons les lleis nord-americanes, el president no pot decidir en nom de tot el país assumptes internacionals d’aquest nivell. El tema està bloquejat al Senat i per això Obama no firmarà res de moment. No vol que li passi com a Clinton que va signar el protocol de Kyoto però el seu país no el va ratificar. El govern d’Estats Units té plans alternatius per si el Senat finalment ho rebutja ja que la sanitat pública i la sostenibilitat són els eixos de la seva política.

7. La reunió preparatòria de Barcelona va encendre totes les alarmes per la postura enrocada dels països emergents i en vies de desenvolupament. Obama no pot firmar però sí ajudar, pactant accions bilaterals amb països la posició dels quals és clau a Copenhague. Així, va viatjar a la Xina i va demanar al primer ministre indi que acudís a Washington.

8. A Copenhague es discuteix el paradigma de la globalització. Uns pocs països que porten 200 anys contaminant i que tenen una gran qualitat de vida lideren un canvi cap a tecnologies netes (gairebé tots) o economies sostenibles (molts menys).  Els països més pobres reclamen el dret a créixer econòmicament encara que sigui contaminant. Estan disposats a fer –ho de forma neta si els rics paguen la diferència. Aquests fons han de sumar-se als que ja es reben pel desenvolupament, no val fer trampes dient que uns compensen als altres.

9. Els que estan disposats a pagar són principalment Estats Units, Europa (27 països), Japó, Canadà, Austràlia  i Nova Zelanda, en el que consideren una mena de pla Marshall amb inversions d’entre el 1-2 % del seu PIB que, al final, han de beneficiar al sistema econòmic mundial. Evidentment alguns d’aquests països també tenen interessos en vendre tecnologies de generació d’energia neta i els mercats financers del carboni poden, a més, ser un negoci per a les seves empreses . Tot ajuda, a més de la pressió d’una part de la ciutadania.

10. Amb tot, el millor que es pot esperar de Copenhague és que es posin les bases per a un compromís mundial, que tindrà lloc, si és que es produeix,  al 2010, quan Obama hagi aplicat el seu pla. Algunes posicions ja són conegudes: Europa (responsable només del 11% de les emissions del planeta) es compromet a reduir un 20% en el 2020 respecte al 1990, però si hi ha acord podria arribar al 30%. Rússia i Japó també signaran reduir un 25% si hi ha acord.  Els països emergents com Xina i Índia vinculen la reducció al creixement i parlen d’un 40% i un 20% menys  respecte al 2005, respectivament, per cada unitat de PIB guanyada. Aquests països al·leguen que emeten molt CO2 també perquè els consumidors dels països rics els ho demanen en fabricar tot tipus de productes. Els més desfavorits, sobretot africans i sud-americans estan disposats a signar acords en funció dels diners que es posin sobre la taula. Brasil vol compensacions per mantenir l’Amazones i Estats Units retallarà les seves emissions en un 17% -si tot va bé- respecte al 2005, el que significa només un 4% respecte al 1990 però vistes les dificultats i al gran retrocés de l’època Bush això ja seria molt.

11. Així les coses, potser aquest sigui el major problema global al que s’enfronta la humanitat des del neolític en un moment en el que hi ha tecnologies globals de comunicació, i potser per això, també la major consciència global de la història. La nostra economia i la nostra forma de vida es veuran afectades en una o altra forma.  Però si l’acord de Copenhague fracassa, com anuncia Greenpeace, el cost serà molt major. Perquè mitigar el canvi climàtic –encara que sigui car- sempre serà molt més barat que adaptar-nos a les seves conseqüències, segons l’informe Stern.

12. Consideracions econòmiques a banda, la concentració de diòxid de carboni a la atmosfera està arribant a les 400 parts per milió, una concentració mai vista en els 700.000 anys anteriors a la revolució industrial.  El planeta alberga avui més persones vives que totes les que han mort des de que va aparèixer l’homo sapiens.  Així que, com va dir Àngel Gabilondo a l’expo de Saragossa, ens toca, ens agradi o no, assumir una responsabilitat amb la nostra espècie: pels que se n’han anat i pels que encara no han arribat.

* Informació elaborada a partir de les ponències i els debats de les jornades en les que he participat en nom de l’ACCC, principalment “Propostes per a després de Kyoto” de l’Obra Social de Caixa Catalunya i “Camí a Copenhaguen (COP15): com informar amb rigor del tema climàtic?” organitzada conjuntament amb l’entitat Ecoserveis.

Escrit el 7 des, 2009

Guía para seguir la cumbre del clima

1. Aunque no quieras, vivas donde vivas, de un modo u otro, esto te va a afectar.

2.No seas ignorante. El cambio climático es un hecho digan lo que digan los negacionistas y los escépticos. En la reunión de Copenhague (Conferencia número 15 de las partes) ya nadie duda de las conclusiones del IPCC, el panel internacional de expertos que lleva décadas estudiando el tema, a pesar de las dificultades en la comunicación al gran público.

3.El protocolo de Kyoto no ha sido ni firmado, ni ratificado, ni cumplido por muchos países pero ha servido para demostrar que si hay voluntad se puede rebajar  la emisión de gases con efecto invernadero.

zapatero

4.Hay preocupación por el fracaso de la cumbre de Copenhague pero será un éxito si se consigue llegar a un acuerdo internacional durante el año 2010 (el compromiso post Kyoto es para 2013-2020).

5. La presión mediática y ciudadana está alcanzando la masa crítica necesaria para forzar a los gobiernos a ser contundentes. Son ejemplos el editorial conjunto de 56 periódicos y las movilizaciones ciudadanas por Internet y en la propia ciudad danesa.

5.Estados Unidos (responsable del 40% de las emisiones del planeta) no puede comprometerse en Copenhague porque, según las leyes norteamericanas, el presidente no puede decidir en nombre de todo el país asuntos internacionales de este nivel. El tema está ahora bloqueado en el Senado y por eso Obama no firmará nada de momento. No quiere que le pase como a Clinton que firmó el protocolo de Kyoto pero su país no lo ratificó. El gobierno de Estados Unidos tiene planes alternativos por si el Senado finalmente lo rechaza ya que la sanidad pública y la sostenibilidad son los ejes principales de su política.

6. La reunión preparatoria de Barcelona encendió todas las alarmas por la postura enrocada de los países emergentes y en vías de desarrollo. Obama no puede firmar pero sí ayudar, pactando acciones bilaterales con países cuya posición es clave en Copenhague. Así, viajó a la China y pidió al primer ministro indio que acudiera a Washington.

7. En Copenhague se discute el paradigma de la globalización. Unos pocos países que llevan 200 años contaminando y que tienen una gran calidad de vida lideran un cambio hacia tecnologías limpias (casi todos) o economías sostenibles (muchos menos).  Los países más pobres reclaman el derecho a crecer económicamente aunque sea contaminando. Están dispuestos a hacerlo de forma limpia si los ricos pagan la diferencia. Estos fondos deben sumarse a los que ya se reciben para el desarrollo, no vale hacer trampas diciendo que unos compensan a otros.

8. Los que están dispuestos a pagar son principalmente Estados Unidos, Europa (27 países), Japón, Canadá, Australia  y Nueva Zelanda, en lo que consideran una especie de plan Marshall con inversiones de entre el 1-2 % de su PIB que, al final, han de beneficiar al sistema económico mundial. Evidentemente algunos de estos países también tienen intereses en vender tecnologías de generación de energía limpia y los mercados financieros del carbono pueden, además, ser un negocio para sus empresas. Todo ayuda, además de la presión de una parte de la ciudadanía.

9. Con todo, lo mejor que se puede esperar de Copenhague es que se sienten las bases para un compromiso mundial, que tendrá lugar, si es que se produce, en el 2010, cuando Obama haya aplicado su plan. Algunas posiciones ya son conocidas: Europa (responsable sólo del 11% de las emisiones del planeta) se compromete a reducir un 20% en el 2020 respecto al 1990, pero si hay acuerdo podría llegar al 30%. Rusia y Japón también firmarán reducir un 25% si hay acuerdo.  Los países emergentes como China e India vinculan la reducción al crecimiento y hablan de un 40% y un 20% menos  respecto al 2005, respectivamente, por cada unidad de PIB ganada. Estos países alegan que emiten mucho CO2 también porque los consumidores de los países ricos se lo piden al fabricar todo tipo de productos. Los  más desfavorecidos, sobre todo africanos y sudamericanos están dispuestos a firmar acuerdos en función del dinero que se ponga sobre la mesa. Brasil quiere compensaciones por mantener el Amazonas y Estados Unidos recortará sus emisiones en un 17% -si todo va bien- respecto al 2005, lo que significa sólo un 4% respecto al 1990 pero vistas las dificultades y al gran retroceso de la época Bush esto ya sería mucho.

11. Así las cosas. Quizás este sea el mayor problema global al que se enfrenta la humanidad desde el neolítico en un momento en el que hay tecnologías globales de comunicación, y quizás por eso, también la mayor consciencia global de la historia. Nuestra economía y nuestra forma de vida se verán afectadas en una u otra forma.  Pero si el acuerdo de Copenhague fracasa, como anuncia Greenpeace, el coste será mucho mayor. Porque mitigar el cambio climático -aunque sea caro- siempre será mucho más barato que adaptarnos a sus consecuencias, como alerta el informe Stern.

12. Consideraciones económicas a parte, la concentración de dióxido de carbono en la atmósfera está llegando a las 400 partes por millón, una concentración nunca vista en los 700.000 años anteriores a la revolución industrial.  El planeta alberga hoy más personas vivas que todas las que han muerto desde que apareció el homo sapiens.  Así que, como dijo Ángel Gabilondo en la expo de Zaragoza, nos toca, nos guste o no, asumir una responsabilidad con nuestra especie: por los que se fueron y por los que todavía no han llegado.

* Para elaborar esta información me he basado en las ponencias y debates de jornadas en las que he participado en nombre de la ACCC, principalmente “Propuestas para después de Kyoto” de la Obra Social de Caixa Catalunya y “Camí a Copenhaguen (COP15): com informar amb rigor del tema climàtic?” organizada conjuntamente con la entidad Ecoserveis.