Las mujeres están superando poco a poco una larga historia de discriminación con resultados exitosos aunque muy desiguales en distintas partes del mundo. Lo han hecho con mucho esfuerzo:

-Denunciando los injustificables crímenes sexuales y violentos .

-Venciendo lentamente la baja autoestima que les han impuesto para estudiar y trabajar fuera de casa.

-Aceptando puestos de responsabilidad cuando tienen la oportunidad de hacerlo, a veces renunciando a la vida personal unilateralmente respecto a los hombres.

En Europa al menos, se han formado pero aún no han llegado al poder real de la sociedad (30% de directivas frente al 70% de directivos). Como causa y consecuencia de ello no han sido capaces de cambiar las reglas de la empresa, de la economía, y de la política. Algo habremos hemos hecho mal y seguramente es no integrar suficientemente a los hombres en todo este proceso. Ellos acatan la igualdad formal y legal porque es tan insostenible como defender la esclavitud  pero sus sentimientos son en muchos casos de frustración -sino de ira- cuando les toca en propia piel tener que ceder un puesto de responsabilidad, o cuando se dan cuenta que, en la igualdad, tener una pareja o compartir hijos es muy distinto de cómo se lo habían imaginado.

Cada vez hay más hombres  que dan valor al cuidado de lo personal y que creen que la felicidad no está en acumular poder y dinero. Hay que apoyarse en ellos para convencer al resto porque tienen argumentos en positivo para valorar a las mujeres y lo femenino. Se ha dicho en el congreso She Leader: para superar la crisis deberíamos cambiar el sistema económico hacia uno que no sólo busque beneficios, las empresas no pueden permitirse el lujo de desperdiciar el talento de las mujeres y hay que dejar que ellas intenten resolver conflictos que los hombres han dejado por imposibles: ya sean las miles de guerras enquistadas por todo el mundo o los recientes acuerdos fallidos de la reforma laboral en España, entre gobierno, patronal y sindicatos. Es muy simple, si el método masculino –no exclusivo de los hombres- no funciona, probemos otra vía porque, si da resultados, ganará toda la sociedad. La Fundación Goldman ya lo está intentando con su proyecto de becas para 10.000 mujeres.

Gracias por las aportaciones en She Leader de:

Gemma Altell, Michelle Bachelet, Sara Berbel, Pilar Casanova, Cristina Gallach, Noelia Fernández, Maria Teresa Fernández de la Vega, Gemma Lienas, José Montilla, Lourdes Muñoz, Xavier Prats, Jordi Pigem, Antoni Gutierrez Rubí, Carme Ruscalleda, Carme Sánchez, Mar Serna, Olga Sierra, Nouzha Skalli, Anna Solana, Adela Subirana, Marina Subirats.

• Les TIC aplicades a la salut constitueixen una gran àrea d’innovació i negoci a tot el món (anomenada e-Health o e-Salut), on hi juguen tan les empreses tecnològiques com les pròpies del sector salut  però també les de serveis i continguts d’Internet.
• Als Estats Units, els promotors majoritaris d’aquests tipus de projectes són empreses privades mentre que, a Europa, el lideratge l’exerceixen sobretot els governs que volen millorar l’eficiència dels sistemes públics i, per això, solen tenir una visió més tecnològica.

• Des de la perspectiva dels usuaris, parlem de salut 2.0 quan aquests intervenen en els e-serveis per gestionar la seva salut. A la conferència de Paris se’n van presentar molts exemples, la majoria nord-americans, enfocats més o menys cap a continguts, dades o transaccions.
• L’èxit dels productes 2.0 passa segurament per integrar-ho tot: les dades personals que tenen els serveis de salut (públics i privats) amb l’accés a comunitats i continguts personalitzats i algun tipus d’assistència virtual.
• Apareix amb força la necessitat de professionals mediadors, que tradueixin, orientin, seleccionin i empaquetin els serveis i continguts per als diferents tipus de públics (una oportunitat, entre d’altres, per als periodistes especialitzats).
• Per seguir: Bertalan Meskó, consultor hongarès creador del agregador global de recursos  2.0 Webicina, el portal de comunitats de pacients Patienslikeme que s’autofinança venent dades i promovent estudis clínics, el projecte TIC del National Health Service anglès (i la polèmica pel seu pressupost), a més del procés d’aplicació de l’e-salut a Catalunya.
• A banda dels negocis, és important adonar-se com estan canviant la salut i la medicina en el context digital, ja sigui mitjançant el vídeo de la primera  conferència Health 2.0, els articles acadèmics publicats en nous mitjans o els que apareixen a les revistes mèdiques més tradicionals.

• Crec que cal felicitar als organitzadors per la qualitat de les taules, amb bons i bones ponents i bons temes. Pel que fa al format, constato una vegada més l’èxit de la combinació vídeo en streaming + twitter (si ho segueixes per Internet) i taula amb twitter projectat a la sala sense presentacions (si ho segueixes in situ). El tema no resol però, és com aconseguir no refredar el debat entre edició i edició, tal com diu Gemma Urgell, que també reclama ampliar-lo més enllà dels interessats i convençuts.
• En la taula de Cultura (moderada per Toni Ibañez i així resumida per Ricard Espelt), on hi havia representants de LletraA, del Museu Picasso i del CCCB,  es va dir que l’autèntic repte de les eines 2.0 és utilitzar-les per aconseguir implicar els ciutadans en el procés de creació dels productes culturals. Això és precisament el que està assajant el Citilab de Cornellà mitjançant un experiment promogut per Ramon Sangüesa, que també tenia una intervenció a la taula de Xarxes Socials, encara que finalment no va poder assistir per malaltia. Potser amb una plataforma de debat prèvia haguéssim comprovat aquesta inquietud comuna i n’haguéssim tret profit de la interacció.
• Aquest possible debat previ o preparatori també hagués evitat discutir algunes qüestions en teoria superades  -com la de si els bloguistes que fan de periodistes han de ser o no periodistes-, ja que el temps de participació presencial és molt preuat, i més valdria dedicar-lo als temes on el diàleg entre taula i públic pot ser més ric i aportar idees noves. Per exemple, ens varem quedar sense aprofundir sobre com es poden finançar els mitjans digitals que van descriure Nacho Escolar, Pau Llop i Janquim a la taula de Periodisme.
• Una tercera connexió que podríem haver fet entre aquesta taula i la de Xarxes Socials -insisteixo: si tinguéssim una plataforma per discutir abans de la posta de llarg a les jornades-, és que cercar públics interessats en determinats temes és crucial per als que venen publicitat (en diuen segmentar) com per als mitjans (en diuen periodisme especialitzat) i que les experiències i d’uns i altres, posades en comú malgrat estar en taules diferents, potser ens ajudarien a entendre quins poden ser els models de negoci de la informació a Internet.
• De la taula de Política ja vaig dir que cal evitar la confusió entre política 2.0 (José Antonio Donaire en va fer una molt bona explicació) i Govern electrònic o eGovernment. La ciutadania s’expressa per ser escoltada i tinguda en compte en ambdós casos però, en el primer, es tracta de millorar les polítiques (el que decideixen els polítics i els partits, sovint massa unilateralment) mentre que, en el segon, es tracta de millorar els serveis públics.
• No hi havia una taula específica d’eGovernment però se’n va parlar. La transparència, que és una condició incrustada a l’efectivitat de les eines 2.0, es va reclamar en el debat de Xarxes Socials per accedir a dades públiques i fer negocis. Aquí es podria haver parlat de com garantir la igualtat d’oportunitats, per exemple amb el model de Govern de Dades Obertes, recentment aplicat, entre d’altres,  a Astúries i el Regne Unit i en preparació a Euskadi i Catalunya.
• I en quant a la transparència de la política, les empreses i els mitjans, Escolar va dir que si es revisessin els comptes de la majoria de capçaleres de la premsa espanyola comprovaríem com només 2 o 3 són autènticament rendibles seguint la lògica del mercat. La resta estan mantingudes per ajuntaments, diputacions, comunitats autònomes, ministeris, o bé per empreses locals o estatals amb ganes d’influir. Potser algun bloguista -sigui o no periodista- o un mitjà independent ens oferirà algun dia aquest infogràfic.