Escrit el 8 abr, 2009

El contingut és el mitjà

Estem vivint una gran crisi en el sector dels mitjans de comunicació amb acomiadaments i reestructuracions importants (veure article de Juan Varela a Soitu). Én realitat és més una crisi dels mitjans tradicionals, del seu model de negoci, que no pas del periodisme. Soc optimista pel que fa a la professió si és capaç -això sí- de reciclar-se a fons en un entorn on els mitjans ja no són imprescindibles. En aquest informe (pdf) ho explico amb més detall però en definitiva es tracta de:

  • Fer autocrítica en la funció social:  acompanyar els ciutadans sense paternalismes ni prepotència, afegint valor al que ja fan milions de persones a Internet tractant informació i dades.
  • Plantejar una formació que combini els criteris periodístics de sempre amb les noves eines multimèdia i 2.0, tant per treballar per d’altres, com per establir-se com a periodista independent.
  • Innovar en nous models de periodisme (periodisme ciutadà, bases de dades, serveis online, etc.).
  • Innovar en nous mitjans i nous models de negoci de les empreses que sustenten el periodisme, més enllà dels blogs i el periodisme independent.

Els mitjans tradicionals no han entès res

Sembla mentida que les empreses periodístiques arribin tan tard a la reflexió, quan fa més de 10 anys que van començar a perdre clients mentre els usos d’Internet creixien exponencialment. Amb la desesperació del moment actual  es tornen a equivocar quan es llencen a farcir edicions digitals, cercant la salvació. El problema però, no és no haver trobat el veritable model de negoci online, sinó no haver après (David Chase els dóna alguns consells en aquest article).

theeconomist

Els mitjans van començar a parlar d’Internet als 90′ com una curiositat tecnològica, cosa per la qual se’n va encolomar als periodistes científics (una gran sort que ens va permetre reciclar-nos mentre treballàvem), després des de les seccions de societat hi van veure un gran niu de pedòfils i pederastes, per saltar ràpidament al terreny del periodisme econòmic ja que s’hi podien fer negocis fàcils a l’època de les punt.com. Quan va petar la bombolla, van fer una anàlisi suïcida: d’Internet no en traurem diners, van dir,  i van menystenir les pròpies redaccions digitals i els incipients models de negoci que havien començat. Evidentment era -i és- molt difícil encertar. Al nostre país la situació encara és més greu perquè les elits -també les periodístiques- llueixen sovint una actitud acientífica i atecnològica,  que ens condemna a viure del totxo i del turisme barat, sectors amb gran futur com se sap. Com exemple, escolteu aquesta tertúlia on es parla de l’ús dels mòbils i d’Internet (Catalunya Ràdio, 16/02/09, a partir de 37′ 25″ )

Què cal fer ?

Cal mirar-s’ho tot sense esquemes preestablerts, com per exemple el de la periodicitat (publico quan tinc notícies, no quan haig de produir un producte) i anar a l’essència. Perquè, com sempre, el més important és trobar bones històries, les que interessen perquè tenen impacte i enllacen amb preocupacions, anhels o necessitats. Aleshores cal explicar-les i difondre-les globalment amb les eines digitals, i empaquetar-les en serveis de pagament -quan afegeixen molt valor- o fer-les atractives per a la publicitat. La meva tesi és que una bona història avalada per bons i bones periodistes és capaç de generar tot aquest procés sense necessitat de cap mitjà. Canviant la frase de MacLuhan, el contingut pot ser el mitjà. Es pot constituir un equip de periodistes quan hi ha una bona història en marxa i cercar publicitat, de la mateixa manera que els músics ja no venen discos i fan, en canvi, més concerts esponsoritzats.

Les empreses haurien de assajar aquesta i altres fórmules a Internet, investigar i avaluar els resultats de prototipus periodístics i els models de negoci associats. En canvi, tornen a publicar diaris digitals com als anys 90. Ningú no té la gran solució però no cal repetir el que ja sabem que no funciona.

* Gràcies als comentaris de Quique, afegeixo el full de ruta de lainformacion.com, un mitjà que fa exactament això: R+D en nous mitjans desestimant errors apresos, com la integració de redaccions.

Escrit el 12 mar, 2009

Los nuevos periodistas (esp)

Hoy hemos celebrado en la Universidad Pompeu Fabra la jornada de simulación profesional. Se trata de una experiencia que se  repite desde los inicios de la licenciatura de Periodismo en esta universidad. Consiste en una rueda de prensa “real” en la que los periodistas son los alumnos, que se asignan a medios ficticios, realizan preguntas y elaboran productos. En mi caso, los estudiantes de la assignatura Periodismo en Internet han retransmitido la rueda de de prensa del consejero Antoni Castells en directo a través de Mogulus, twitter y un blog en wordpress creado para la ocasión.

cnn-fabebook-obama2

Recuerdo que yo misma participé como alumna en la primera jornada de simulación de la UPF con Pasqual Maragall a principios de los 90. Entonces no existía Internet. Hoy es el paradigma del nuevo periodismo en un momento de crisis profunda para los medios tradicionales. Aún no acertamos a entender el alcance y la profundidad de los cambios que se están produciendo. La subida al poder del presidente Obama en Estados Unidos es un referente de la cobertura global del nuevo periodismo. Hay que destacar dos momentos, la ceremonia de investidura y su última comparencia en el congreso. En el primer caso, la CNN en línea combinó una realización televisiva a gusto del consumidor con comentarios en directo a través de facebook (ver la imagen capturada) , una colaboración que sigue y que va a dar mucho juego. En el segundo caso, fueron los congresistas los que se apropiaron de los medios sociales jugando el rol de reporteros y generando noticias al mismo tiempo (lo podéis leer en Soitu.es). Nada que ver con la historia de Reyes Montiel, la diputada de la Asamblea de Madrid a quién se le ha prohibido “twitear” (noticia de El País).

Escrit el 25 gen, 2009

L’ànima del 22@

Fa uns dies que hem estrenat Ca l’Aranyó, el nou campus de la comunicació de la Universitat Pompeu Fabra al districte del 22 @ de Barcelona. El lloc és estimulant i poc a poc ens hi anem trobant més a gust. La idea d’ajuntar els estudiants, professorat i gent de la recerca de tots els àmbits de la comunicació (periodisme, relacions públiques, comunicació audiovisual, traducció, tecnologia…) és boníssima en un moment en el que necesitem com mai el resultats de la hibridació de totes aquestes especialitats. Però posar gent diferent al mateix espai no implica necessàriament que interaccionin. Cal crear les condicions  per a que això passi. I això és cert tant per Ca l’Aranyó com per a tot el 22 @.

Vaig assistir dijous al Creativity Point de divuCiencia, un esforç notable però petit si es compara amb la magnitud del que es necessita. La vintena de persones allà aplegades van interaccionar força, cadascú va explicar el que feia i després varem prendre una copa plegats mentre gaudiem de diverses actuacions. El nou districte poblat per empreses (sector TIC, media, continguts o industrials de tota la vida) universitats, institucions, comerços i veïns necessita un pol cultural prou ambiciós com per catalitzar la interacció que ens ha de portar a la innovació, la raó de ser del 22@. De moment però no sento la seva ànima per enlloc. I no parlo pas d’espiritisme.

Sobre mi

Cristina Ribas, ciència i periodisme

Biòloga, periodista, consultora, docent, investigadora... Participo en projectes de comunicació de la ciència i la tecnologia, elaborant estratègies i continguts periodístics en canals digitals. Més →
Currículum (Anglès) | Currículum (Català) | Currículum (Español)

Últims Tweets

Últims videos