Estem vivint una gran crisi en el sector dels mitjans de comunicació amb acomiadaments i reestructuracions importants (veure article de Juan Varela a Soitu). Én realitat és més una crisi dels mitjans tradicionals, del seu model de negoci, que no pas del periodisme. Soc optimista pel que fa a la professió si és capaç -això sí- de reciclar-se a fons en un entorn on els mitjans ja no són imprescindibles. En aquest informe (pdf) ho explico amb més detall però en definitiva es tracta de:
- Fer autocrítica en la funció social: acompanyar els ciutadans sense paternalismes ni prepotència, afegint valor al que ja fan milions de persones a Internet tractant informació i dades.
- Plantejar una formació que combini els criteris periodístics de sempre amb les noves eines multimèdia i 2.0, tant per treballar per d’altres, com per establir-se com a periodista independent.
- Innovar en nous models de periodisme (periodisme ciutadà, bases de dades, serveis online, etc.).
- Innovar en nous mitjans i nous models de negoci de les empreses que sustenten el periodisme, més enllà dels blogs i el periodisme independent.
Els mitjans tradicionals no han entès res
Sembla mentida que les empreses periodístiques arribin tan tard a la reflexió, quan fa més de 10 anys que van començar a perdre clients mentre els usos d’Internet creixien exponencialment. Amb la desesperació del moment actual es tornen a equivocar quan es llencen a farcir edicions digitals, cercant la salvació. El problema però, no és no haver trobat el veritable model de negoci online, sinó no haver après (David Chase els dóna alguns consells en aquest article).
Els mitjans van començar a parlar d’Internet als 90′ com una curiositat tecnològica, cosa per la qual se’n va encolomar als periodistes científics (una gran sort que ens va permetre reciclar-nos mentre treballàvem), després des de les seccions de societat hi van veure un gran niu de pedòfils i pederastes, per saltar ràpidament al terreny del periodisme econòmic ja que s’hi podien fer negocis fàcils a l’època de les punt.com. Quan va petar la bombolla, van fer una anàlisi suïcida: d’Internet no en traurem diners, van dir, i van menystenir les pròpies redaccions digitals i els incipients models de negoci que havien començat. Evidentment era -i és- molt difícil encertar. Al nostre país la situació encara és més greu perquè les elits -també les periodístiques- llueixen sovint una actitud acientífica i atecnològica, que ens condemna a viure del totxo i del turisme barat, sectors amb gran futur com se sap. Com exemple, escolteu aquesta tertúlia on es parla de l’ús dels mòbils i d’Internet (Catalunya Ràdio, 16/02/09, a partir de 37′ 25″ )
Què cal fer ?
Cal mirar-s’ho tot sense esquemes preestablerts, com per exemple el de la periodicitat (publico quan tinc notícies, no quan haig de produir un producte) i anar a l’essència. Perquè, com sempre, el més important és trobar bones històries, les que interessen perquè tenen impacte i enllacen amb preocupacions, anhels o necessitats. Aleshores cal explicar-les i difondre-les globalment amb les eines digitals, i empaquetar-les en serveis de pagament -quan afegeixen molt valor- o fer-les atractives per a la publicitat. La meva tesi és que una bona història avalada per bons i bones periodistes és capaç de generar tot aquest procés sense necessitat de cap mitjà. Canviant la frase de MacLuhan, el contingut pot ser el mitjà. Es pot constituir un equip de periodistes quan hi ha una bona història en marxa i cercar publicitat, de la mateixa manera que els músics ja no venen discos i fan, en canvi, més concerts esponsoritzats.
Les empreses haurien de assajar aquesta i altres fórmules a Internet, investigar i avaluar els resultats de prototipus periodístics i els models de negoci associats. En canvi, tornen a publicar diaris digitals com als anys 90. Ningú no té la gran solució però no cal repetir el que ja sabem que no funciona.
* Gràcies als comentaris de Quique, afegeixo el full de ruta de lainformacion.com, un mitjà que fa exactament això: R+D en nous mitjans desestimant errors apresos, com la integració de redaccions.
